miércoles, 24 de mayo de 2017

La Carrasquera de Tarafa

LA CARRASQUERA DE LA ROMANA DE TARAFA, Alicante
Por Vicent Brotons, publicado en el diario Información de Alicante
Versio en Valencià i Castellà - Versión en Valenciano y Castellano


     En el començament del segon mil·lenni, al segle XI, a Alcòvia (Alcoi), població de la taifa de Dàniya (Denia), les famílies musulmanes que l’habitaven patiren unes fortes sequeres de resultes de les quals perderen les collites. La fam i les malalties es feren habituals entre aquella pobra gent.
Jubair i Farida, amb els seus fills Emna, una eixerida xiqueta de set anys, i  Nadir, un petit de tres, vivien a la vora del Gran Carrascar on conreaven uns bancals que sempre s’havien mostrat generosos en collites. Però aquells anys no va ser així. El pare i la mare veien que dia a dia es debilitaven i emmalaltien tots quatre. Ben  prompte morí Farida, la muller, i Jubair, colpejat per la tristesa i dolgut de veure que no podia fer res pels seus, sentia que la mort també el cridava. Trobant-se gitat a la màrfega molt debilitat i febrós cridà la seua filla i li digué: -Ben prompte em reuniré amb la vostra mare al paradís. Tu i Nadir anireu a viure amb el meu germà gran Maruf, que, com ja t’he explicat moltes vegades, té unes fertils possesions a Al Rumana, la terra dels magraners, on, a més de conrear el blat, el raïm i l’olivera, té un important ramat d’ovelles.
     -Pare, jo no et vull abandonar; no vull anar-me’n d’ací, de la vora del Carrascar d’Alcòvia -digué la petita Emna plorimicant.
     -Filla meua, qui us deixarà a tu i a Nadir seré jo. I ací no tindreu res per a viure. Si no aneu a casa de l’oncle, acabareu com la mare i com jo mateix -li respongué amb un filet de veu mentre agafava de la tauleta que tenia al costat un bosseta de lli-. Ací dins t’emportes la nostra terra: la bellota més gran que enguany ha fet la Gran Carrasca que hi ha a la vora del bancal de la costa.
I acabant de dir amb penes i treballs aquestes paraules, expirà i abandonà el nostre món per sempre més.
     Tot es feu fosc per a Emna i Nadir. A la vetla del pare seguí el soterrar. Hi acudí el seu germà Maruf. Els dos xiquets, quasi sense adonar-se’n, es trobavent damunt del carro de l’oncle, plorant a llàgrima viva i dient adéu a la bella Alcòvia i al seu superb carrascar. En dues jornades, després de travessar Ibi, Qastalla, Saix, la llacuna de Salínes i el Fondó de Manowar (Monòver), arribarem a la terra dels magraners, a l’Al Rumana, l’actual Romana de Tarafa.
     Tant la tia com els tres cosins grans s’alegraren molt de veure Emna i Nadir, malgrat ser en unes circumstàncies tan doloroses per a tots, especialment per als dos petits. I des d’aquell precís instant es desvisqueren perquè recuperaren les forces, la salut i l’alegria de viure. Als pocs dies d’estar allí, Emna, tot i continuar immersa en una profunda tristesa, es mostrà forta i treballadora, ajudava quasi com una dona en totes les faenes domèstiques i del camp, fins i tot havia aprés a munyir les cabres i les ovelles. En canvi, Nadir no alçava el cap, el seu cosset menut no es va poder recuperar dels estralls que l’havia causat la falta d’aliments dels mesos anteriors. Ni el metge vingut de Niwala (Novelda), ni les amoroses atencions de tota família pogueren evitar la seua mort.
Emna, en poc més d’un any, va haver d’enfortir el seu cor amb tota mena de patiments. No li quedaven ni llàgrimes per a plorar. Durant la vetla del germanet, quan estava resant al profeta i pensava en totes les desgràcies que li havien passat, li vingué al cap el bell món que havia deixat a Alcòvia i recordà la bellota grossa que son pare li va deixar com a tota herència perquè duguera sempre damunt la terra on va nàixer.
     La petita, sense pensar-s’ho dues vegades, va anar a buscar-la i la diposità amorosament entre les fredes mans del seu estimat germanet. Al dia següent va ser el soterrar i, com mana l’Alcorà, Nadir va ser ficat a la tomba embolcallat amb un llençol blanc i el seu cos orientat cap a la Meca. Digueren les oracions i tornaren a casa.
     La xiqueta, tots els dies visitava el modest sepulcre del petit i se’n cuidava. Passaren mesos, potser algun any. Emna ja era una doneta. Un día, enmig de les oracions, que resava sempre per la glòria del seu germà i de tots els seus, va sentir una veu dolça que li deia: 
     -Ja no sóc una bellota; ara sóc una petita carrasca que ha arrelat entre el dits de Nadir. Ara sóc la vida del Gran Carrascar d’enllà vivint ençà, a la terra dels magraners, a Al Rumana.
Emna va tindre un fort esglai, però, de sobte, el seu cos i la seua ànima s’ompliren de pau i de càlida felicitat quan, en fixar-se en la tomba del seu germanet, va veure el brot d’una petita branca d’alzina. Efectivament, la bellota havia arrelat. De nou sentí la bella melodia d’aquelles paraules:
     -Estimada Emna, si tu i les futures generacions d’infants que poblen aquesta bella terra a la vora de l’eixut riu de Tarafa teniu cura de mi i em feu amiga i companya vostra, creixeré robusta i poderosa; acolliré en els meus cimals tota mena d’ocelles i bestioles; oferiré els meus fruits, tan dolços com nodridors de vida, a tots els qui els vulguen; faré ombra als xiquets que juguen, als hòmens que treballen i als vells que esperen; seré el recer natural d’Al Rumana pels segles dels segles. I passaran els anys i arribaré a ser la gran Carrasquera de la Romana, l’alzina gegant que a dures penes poden abraçar tres persones unint les mans.
     Després de molts anys, Emna somreia de nou amb plenitud, la Carrasquera li havia retornat la mare, el pare, el germanet i la seua estimada terra. Emna va créixer, va tindre moltes filles i fills i els va transmetre la bella història, i la carrasca creixia a la vista dels xiquets i les xiquetes del poble que la visitaven i l’estimaven. I Emna va ser àvia, i els seus néts i nétes continuaren cuidant amorosament l’alzina.
     I així, generació rere generació, Al Rumana -terra de magraners- esdevingué la Romana, on els infants d’aquell poblet de les Valls del Vinalopó, malgrat no recordar la història d’aquella carrasquiua feta carrasqueta, que arribà a carrasca petita i que amb el pas dels anys cresqué fins a fer-se una alzina gegant -la Carraquera- allà on no es troba enlloc aquesta mena d’arbres, van seguir visitant-la, menjant i recollint els seus dolços aglans, jugant sota la seua ombra, cantant-li cançons oferint-li el seu amor tel·lúric i fent-ne la seua inseparable amiga.
     Per això, si algun dia la visiteu, no deixeu de cantar-li aquestes belles estrofes que els xiquets de l’escola del poble li dediquen sempre que la visiten:

Cap vent mai la podrà tòrcer
amb un tronc tan frondós i creador de vida.
No pot a ella sortir-li cap ferida
per ser mil·lenària i tindre fondes les arrels.
I perquè el poble l’admire volíem aconseguir
que el xiquet la cuide i per sempre la puga sentir.


---Fi---


LA CARRASCA DE LA ROMANA DE TARAFA
Publicado en el diario Información, por Vicent Brotons, Traducción de Valentín Giner


     A comienzos del segundo milenio, en el siglo XI, en Alcòvia (Alcoi), población del reino de taifa de Dàniya (Denia), las familias musulmanas que la habitaban padecieron fuertes sequías y como consecuencia perdieron las cosechas. El hambre y las enfermedades se hicieron frecuentes entre aquella pobre gente.
     Jubair y Farida, con sus hijos Emna, una vivaracha niña de siete años, y Nadir, un pequeño de tres, vivían al lado de gran Carrascal donde cultivaban unos bancales que siempre se habían mostrado generosos en cosechas. Pero aquellos años no fue así. El padre y la madre veían que día a día se debilitaban y enfermaban. Muy pronto murió Farida, la mujer, y Jubair, golpeado por la tristeza y dolido porque no podía hacer nada por los suyos, sentía que la muerte se acercaba. Encontrándose muy débil y febril echado en el camastro llamó a su hija y le dijo:
-Muy pronto me reuniré con vuestra madre en el paraíso. Tu y Nadir iréis a vivir mi hermano mayor Maruf que, como ya te he dicho muchas veces, tiene fértiles campos en Al Rumana (La Romana), la tierra de los granados, donde, además de cultivar trigo, vid y olivos, tiene un importante rebaño de ovejas.
     -Padre, yo no quiero abandonarte; no quiero irme de aquí, de la cercanía del Carrascal de l’Alcòvia -dijo llorando la pequeña.
     -Hija mía, quien os dejará a ti y a Nadir seré yo. Aquí no tendréis de qué vivir. Si no vais a casa del tío, acabaréis como la mamá y como yo mismo -le respondió con un hilo de voz mientras sacaba de la mesilla que tenía a su lado una bolsita de lino-. Aquí dentro te llevas nuestra tierra: la bellota más grande que este año ha dado la Gran Carrasca que hay al lado del bancal.
Y al terminar de decir con pena y trabajo estas palabras, expiró y abandonó nuestro mundo por siempre jamás.
     Todo se oscureció para Emna y Nadir. Al velatorio del padre siguió el entierro. Y allí acudió el hermano mayor Maruf. Los dos niños casi sin enterarse, se encontraron en el carro del tío, llorando a lágrima viva y diciendo adiós a la bella Alcòvia y a su supremo carrascal. En dos jornadas, después de atravesar Ibi, Castalla, Sax, la laguna de Salines y el Fondó de Monowar (Monovar), llegaron a la tierra de los granados, a l’Al Rumana, la actual Romana de Tarafa.
     Tanto la tía como los tres primos mayores se alegraron mucho al ver a Emna y Nadir, a pesar de las circunstancias tan dolorosas para todos, especialmente para los dos pequeños. Y desde aquel preciso instante se desvivieron para que recuperaran las fuerzas, la salud y la alegría de vivir. A los pocos días de estar allí, Emna, aún continuando con su profunda tristeza, se mostró fuerte y trabajadora, ayudaba casi como una mujer en todas las faenas domésticas y del campo, y hasta había aprendido a ordeñar las cabras y las ovejas. En cambio, Nadir no levantaba cabeza, su cuerpo menudo no pudo recuperarse del desgaste que le había causado la falta de alimentos de los meses anteriores. Ni el médico llegado de Niwala (Novelda), ni los amorosos cuidados de toda la familia pudieron evitar su muerte.
    Emna, en poco menos de un año, había tenido que endurecer su cuerpo con toda clase de padecimientos. No le quedaban más lágrimas. Durante el velatorio del hermano, cuando estaba rezando al profeta y pensaba en todas las desgracias que le habían sucedido, le vino a la cabeza el bello mundo que había dejado en Alcoi y recordó la gruesa bellota que su padre le había dejado como toda herencia para que siempre recordara la tierra en la que nació.
     La pequeña, sin pensárselo dos veces, fue a buscarla y la depositó amorosamente entre las frías manos de su querido hermano. Al día siguiente fue enterrado y, como manda el Corán, Nadir fue sepultado envuelto en una sábana blanca, con el cuerpo orientado hacia la Meca. Recitaron las oraciones y regresaron a casa.
     La pequeña, todos los días visitaba el modesto sepulcro del pequeño y lo cuidaba. Pasaron unos meses, quizá un año. Emna era una mocita. Un día, durante las oraciones, que rezaba siempre para la gloria de su hermano y todos los suyos, oyó una dulce voz que le decía:
     -Ya no soy una bellota; ahora soy una pequeña carraca que ha germinado entre los dedos de Nadir. Ahora soy la vida del Gran Carrascal de allí, que vive aquí en la tierra de los granados, en La Romana.
      Emna sintió un sobresalto, pero, de pronto, su cuerpo y su espíritu se llenaron de paz y de felicidad cuando, fijándose en la tumba de su hermanito, vio el brote de una encina. Efectivamente, la bellota había germinado. De nuevo sintió la bella melodía de aquellas palabras:
-Estimada Emna, si tu y las futuras generaciones de niños que pueblan esta bella tierra al lado del seco río de Tarafa cuidáis de mi y me hacéis amiga y compañera vuestra, creceré robusta y poderosa; acogeré en mis ramas todo tipo de pájaros y animales; ofreceré mis frutos, tan dulces como nutritivos, a todos los que lo deseen; daré sombra a los niños que juegan, a los hombres que trabajan y a los ancianos que esperan; seré el cobijo natural de La Romana para los siglos de los siglos. Y pasarán los años y llegaré a ser la Gran Carrasca de la Romana, la encina gigante que a duras penas pueden abrazar tres personas uniendo sus manos.
     Después de muchos años, Emna sonreía de nuevo con plenitud, la Carrasca le había devuelto a su madre, a su padre, a su hermanito y a su querida tierra. Emma creció, tuvo muchos hijos e hijas y les transmitió esta bella historia, y la carraca crecía a la vista de los niños y niñas del pueblo que la visitaban y la querían. Y Emma llegó a ser abuela y sus nietos y nietas continuaron cuidando amorosamente la encina.
     Y así, generación tras generación, Al Rumana -tierra de granados- pasó a ser La Romana, donde los niños de aquel pueblo de los Valles del Vinalopó, a pesar de no conocer la historia de aquella carrasquita, que llegó a ser pequeña carrasca y que con el paso del tiempo creció hasta hacerse una encina gigante -la Carrasca- allí donde no se encuentra este tipo de árboles, siguieron visitándola, comiendo y recogiendo sus dulces frutos, jugando bajo su sombra y cantándole canciones, ofreciéndole su amor telúrico y su inseparable amistad.
     Por eso, si algún día la visitáis, no dejéis de cantarle estas bellas estrofas que los niños de la escuela del pueblo le dedican cuando la visitan:

Ningún viento nunca la podrá doblar
con tronco tan frondoso y creador de vida.
No puede tener ninguna herida
por ser milenaria y tener profundas raíces.
Y para que el pueblo la admire queremos conseguir
que el niño la cuide y por siempre la pueda sentir.

---Fin---

No hay comentarios: